LLEGENDA: “ELS TRES SAVIS PRUDENTS DELS PITEUS“
Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, es presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per a la nit que els venia damunt.
Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posader:
- – Ens donareu posada per a aquesta nit?
- – Prou. Mes, qui sou vosaltres i a on aneu?
- – Anem a la fira de Manresa i som els savis prudents dels Piteus –respongué el més vell.
Aquest títol de “Savis prudents dels Piteus” féu riure a la mestressa, que el sentí des de la cuina; i mentre els donaven de sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa. Quan hagueren sopat, els acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, i no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil. Els tres savis se n’anaren al
llit, i, com que no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.
Quan, cansats de dormir i fent-los mal els ossos de jeure, obriren els ulls, es llevaren, i el més savi dels tres es llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra fins que ensopegà la porta de l’armari. L’obrí, mirà a dalt i a baix, i, no veient mica de claror enlloc, exclamà: «És fosc com una gola de llop.» I se’n tornà al llit.
Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s’alçà el savi segon, obrí l’armari, i, sentint-hi olor de formatge, com que n’hi havia hagut, exclamà: «Quina olor de formatge que fa el món!» I se’n tornà al llit.
Al cap d’una estona es llevà, cansat de rodolar pel llit, el savi tercer, mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà: «La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.» Els de l’hostal, que s’ho escoltaven des de darrere la porta, se n’hagueren d’anar a baix per no esclafir la rialla.
Cap a la fi, l’hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l’armari que tapava la finestra, l’obrí, i els tres savis veieren, estranyats, que ja era de dia. Com que la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven un d’ells digué als altres:
- – Cuitem, que hem d’anar a fira.
- – Però, a quina fira? –digué l’hostaler ficant–se a la conversa.
- – A la de Manresa.
- – Veieu aquesta gent que arriba? Són firataires que en tornen –respongué l’hostaler.
Llavors els tres savis s’adonaren que havien dormit vint-i-quatre hores, i, en lloc de continuar el camí cap a Manresa, es giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.
D’això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l’entrada de l’hostal, preguntaren a l’hostaler què era allò. Ell els respongué que eren ous d’euga.
- – Nosaltres cabalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volgués-siu vendre un d’aquests ous, pla que us en sentiríem grat.
- – A la veritat, –respongué sorneguerament l’hostaler– els volíem tots per a nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, emporteu-vos-en un.
Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l’hostal i se l’endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus. Tot caminant, enraonaven l’un amb l’altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure’ls arribar
amb una cosa tan estranya i tan productora com l’ou d’una euga. Aquest, mentre passaven distrets per un cim de carena, se’ls esmunyí d’entre mans i començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà s’esberlà pel mig i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren una llebreta que dormia sota una mata. Al veure-la córrer, cregueren els dels Piteus que era l’euga petita que havia sortit de l’ou, i llur desconsol d’haver-la perduda fou més gran.
- – Malaguanyada eugueta! –anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble–. Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem hagut d’anar a peu a la fira de Manresa.
