Llegenda del Castell de la Pedra

Hi ha una llunyana i misteriosa llegenda que es conta que va succeir al castell de la Pedra abans que el compte Guifré el Pilós reconquerís aquestes terres.

En aquelles èpoques, al castell de la Pedra hi vivia un casteller molt cruel. No respectava mai res i la gent li tenia molta por. Es divertia fent presoners o captius, que normalment eren pelegrins que passaven per aquesta terra.

Un cop els captava, els lligava en un finestró a cel obert i després els matava i tirava les vísceres als ocells rapinyaires que tenia ensinistrats. Tot i les súpliques que li feien la seva dona i les seves filles, ell seguia fent el mateix.

La gent de la contrada, i en particular la del poble, va començar a parlar en veu baixa d’aquests fets; tenien por de parlar en veu alta per si els hi passava el mateix que als presoners, tot i no haver-ho vist en persona.

Només el casteller sabia i coneixia les seves accions malvades. Així mateix, el seu aspecte es va anar tornant cada cop més terrorífic de tal manera que feia por només de veure’l.

Una nit d’estiu es desfermà una esfereïdora tempesta amb llamps i trons, a més a més d’un aiguat diluvial, la qual cosa no va permetre que ningú pogués sortir de casa seva, ni mirar per la finestra; al castell passava el mateix. Ningú es movia i tothom estava arraulit vora els racons o damunt dels llits.

Va ser en aquesta nit que la dona del casteller va morir. Ell, irat i portat al seu interior per aquell fet, se li van despertar de nou els instints més cruels i, pres per una bogeria inexplicable, va començar a buscar la seva filla gran per matar-la.

Es diu que en aquell mateix instant va aparèixer, enmig la fosca de la nit, un terrible monstre que començà a volar per damunt del castell de la Pedra, mentre la seva fressa feia obrir algun finestró; els ulls de la gent de la població anaven mirant esfereïts aquella aparició demoníaca, la qual no parava de llençar foc per la boca. Els finestrons es van tancar de nou bruscament.

L’espantós esbufegar de la fera va fer sortir la filla del casteller del lloc on s’havia amagat: la capella. El seu pare la va trobar al corredor i, en veure-la, no li faltà temps per a clavar-li un punyal que duia a la mà. La noia va caure als peus del casteller enmig d’un toll de sang.

En aquell instant el monstre va bramar esfereïdorament i intentà entrar per la lluerna de l’eixida. L’impacte va partir el castell per la meitat i, mentre la banda on hi havia la noia i la mare morta lliscava lentament, el costat on es trobava el casteller desapareixia agafat pel monstre cap a l’interior de la terra a través d’un gran forat que s’havia obert.

Els ulls atònits que miraven aquella escena no acabaven de creure el que havien vist. El casteller havia estat engolit per les forces del mal, les que ell havia estat practicant, fins al més profund regne del dimoni.

L’endemà era diumenge, i quan la gent sortí de casa van poder constatar la desaparició del castell i de la seva gent; alhora, van veure que al lloc on havien caigut les parts del castell que contenien els cossos de la mare i la filla mortes, hi havia crescut una catifa de lliris. Mentre, al costat per on havia desaparegut el casteller amb cos i ànima, tot era ressec i abrasat pel foc que havia sortit del monstre. Aquest, segurament no havia estat altra cosa que el mateix dimoni que s’havia volgut endur cap a l’infern la malvada i tenebrosa ànima del casteller.

Avui en dia es diu que el castell està en aquest estat de runes a causa del moment en què el monstre es va endur el casteller cap al centre de la terra.

Altres llegendes

Comparteix: