Llegenda del Piquer i la Piquera – la Capella de la Pietat

Publicat el 21 de juliol, 2024

Els Piquer, una de les famílies més riques de la vila, ja que eren comerciants de Drap Piteu, tenien una virtut que els caracteritzava gràcies a aquesta riquesa que posseïen: la virtut de ser bondadosos, amables i solidaris amb els pobres que trucaven a la seva porta per demanar un rosegó de pa.

Un dia, en Joan i la Margarida macon Piquer, després d’haver-se llevat de bon matí, comenten entre ells que, tant l’un com l’altre havien tingut un somni molt estrany, que curiosament era el mateix. Segons anaven explicant en Joan i la Margarida, el somni tractava que havien tingut una aparició de la Verge Maria i Jesús mort a la seva falda.

Aquesta, els demanava a ells dos que li agradaria que construïssin una capella amb un retaule de la imatge que estaven veient.

D’aquesta manera, en Joan i la Margarida van decidir construir aquesta capella, coneguda com la “Capella de la Pietat“. A dins seu, també hi varen fer construir un retaule.

Qui eren en Joan i la Margarida Piquer?

En Joan Piquer era un comerciant de Drap Piteu de la vila de Sant Llorenç de Morunys que vivia al voltant de finals del segle XV.

Segons els documents històrics, va fer construir l’església de la Pietat el 1519 però anys enrere, al 1480, va pagar 150 lliures barcelonines per fer construir un retaule també anomenat “de la Pietat”.

Altres llegendes

• – Llegenda del Castell de la Pedra
• – Llegenda del Piquer i la Piquera
• – Llegenda de Vilamala
• – Llegenda dels Tres Savis Piteus

Llegenda del Piquer i la Piquera

Publicat el 21 de juliol, 2024

Es conta a Sant Llorenç de Morunys que en aquells anys de gran sequera, la vila es va veure afligida per una gran misèria i molta gana. En Joan i la Margarida Piquer procuraven apaivagar tant com podien el sofriment del poble, però les reserves ja s’acabaven i un bon dia, quan no quedava més que un grapadet de farina a la pastera, va entrar un pobre pelegrí sol·licitant una almoina de pa.

La Margarida el féu entrar perquè descansés i cridà a la serventa ordenant-li que pastés aquella poca farina que quedava. La minyona va posar mans a la feina i quin seria el seu esverament i sorpresa en veure que la pasta s’anava inflant i tot d’una començava a créixer i créixer fins a vessar-se fora de la pastera.

Esverada, va començar a cridar i a corre-cuita hi acudiren la Margarida i en Joan i meravellats per aquell espectacle, que no es podia qualificar res més que de miracle, corregueren vers on havien deixat el pelegrí, però aquest havia desaparegut.

Diuen que n’hi va haver per sadollar la fam de tot el poble puix la pastera sobreeixí durant tres dies i tres nits. En acabar, al fons de la pastera hi trobaren una petita massa de farina panificada, marcada amb cinc gotes de sang i una creu. Aquest panet el 1790 era guardat encara pels descendents dels Piquer, els Rovira, però sembla que va desaparèixer el 1823, quan les tropes liberals del general Rotten cremaren la vila.

Aquest matrimoni Piquer havia fet construir, prop de la vila, cap al 1475, una capella dedicada a la Mare de Déu de la Pietat. A causa d’un somni que ambdós esposos havien tingut, se’ls apareixia la Mare de Déu amb Jesús mort a la falda i els demanava que construïssin una ermita i hi fessin pintar un retaule. Però aquesta, ja és una altra llegenda.

Altres llegendes

• – Llegenda del Castell de la Pedra
• – Llegenda del Piquer i la Piquera: la Capella de la Pietat
• – Llegenda de Vilamala
• – Llegenda dels Tres Savis Piteus

Llegenda dels Tres savis prudents dels Piteus

Publicat el 6 de maig, 2024

Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, es presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per a la nit que els venia damunt.
Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posader:

• – Ens donareu posada per a aquesta nit?
• – Prou. Mes, qui sou vosaltres i a on aneu?
• – Anem a la fira de Manresa i som els savis prudents dels Piteus –respongué el més vell.

Aquest títol de “Savis prudents dels Piteus” féu riure a la mestressa, que el sentí des de la cuina; i mentre els donaven de sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa. Quan hagueren sopat, els acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, i no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil. Els tres savis se n’anaren al
llit, i, com que no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.

Quan, cansats de dormir i fent-los mal els ossos de jeure, obriren els ulls, es llevaren, i el més savi dels tres es llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra fins que ensopegà la porta de l’armari. L’obrí, mirà a dalt i a baix, i, no veient mica de claror enlloc, exclamà: «És fosc com una gola de llop.» I se’n tornà al llit.

Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s’alçà el savi segon, obrí l’armari, i, sentint-hi olor de formatge, com que n’hi havia hagut, exclamà: «Quina olor de formatge que fa el món!» I se’n tornà al llit.

Al cap d’una estona es llevà, cansat de rodolar pel llit, el savi tercer, mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà: «La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.» Els de l’hostal, que s’ho escoltaven des de darrere la porta, se n’hagueren d’anar a baix per no esclafir la rialla.

Cap a la fi, l’hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l’armari que tapava la finestra, l’obrí, i els tres savis veieren, estranyats, que ja era de dia. Com que la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven un d’ells digué als altres:

• – Cuitem, que hem d’anar a fira.
• – Però, a quina fira? –digué l’hostaler ficant–se a la conversa.
• – A la de Manresa.
• – Veieu aquesta gent que arriba? Són firataires que en tornen –respongué l’hostaler.

Llavors els tres savis s’adonaren que havien dormit vint-i-quatre hores, i, en lloc de continuar el camí cap a Manresa, es giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.

D’això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l’entrada de l’hostal, preguntaren a l’hostaler què era allò. Ell els respongué que eren ous d’euga.

• – Nosaltres cabalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volgués-siu vendre un d’aquests ous, pla que us en sentiríem grat.
• – A la veritat, –respongué sorneguerament l’hostaler– els volíem tots per a nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, emporteu-vos-en un.

Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l’hostal i se l’endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus. Tot caminant, enraonaven l’un amb l’altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure’ls arribar
amb una cosa tan estranya i tan productora com l’ou d’una euga. Aquest, mentre passaven distrets per un cim de carena, se’ls esmunyí d’entre mans i començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà s’esberlà pel mig i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren una llebreta que dormia sota una mata. Al veure-la córrer, cregueren els dels Piteus que era l’euga petita que havia sortit de l’ou, i llur desconsol d’haver-la perduda fou més gran.

• – Malaguanyada eugueta! –anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble–. Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem hagut d’anar a peu a la fira de Manresa.

Altres llegendes

• – Llegenda del Castell de la Pedra
• – Llegenda del Piquer i la Piquera
• – Llegenda del Piquer i la Piquera: la Capella de la Pietat
• – Llegenda de Vilamala